Signes d'identitat. Projecte de mural. Dibuix vectorial, "hits" locals dels 80' i fotomuntatge.
Originals. Dibuix Vectorial.
Descripció Conceptual
El que aquí proposo és un doble joc;
1.- Per una banda, simular (representar) un institucionalització d'una série de cançons i els seus continguts. Es volen dignificar aquestes perqué esdevingueren signigficatives per a un sector important (considerable i "capital") de la població catalana; Un conjunt abstracte de ciutadans definits per la seva condició urbana, per una economía industrial i per una "casta" immigrada. Els trets culturals d'aquests sectors (tant els importats, com els adquirits) no recullcap indústria cultural en la actualitat ni les polítiques culturals de cap institució, ni Espanyola, ni Catalana. Així, tot i la intencionalitat dels autors d'aquestes cançons de mantenir una postura apolítica, frívola, absurda o banal, aquests grups han pres un valor social i contingent amb el temps. (No en va, són el record d'un temps en que les indústries culturals si que projectaven algunes formes d'identitat metropolitanes, urbanes i mestisses)
2.- Per altra banda aprofito la banalitat, la lleugeresa i l'ambiguetat d'aquestes lletres per a plantejar una reflexió, inconclosa i un tant caricaturesc;a sobre els diners i el valor que tenen en la nostra vida. Les tres cançons següents han estat escollides perqué descriuen (amb una intenció u altre) una certa idea de determinisme; La caricatura burleta del "Tonto Simón", així com el existencialisme escapista i exacerbat de Sabino Méndez a "El Rompeolas" i el folclorisme amb qué els nois de "El Último de la Fila" sentenciaven la relació entre ser i tenir, serveixen per a emetre un enunciat un tant poètic i ambigu sobre el determinisme o no que els diners ténen sobre els seus usuaris.
Annexe; Monedes
"La moneda es una pieza de un material resistente, normalmente de metal acuñado en forma de disco, que se emplea como medida de cambio (dinero) por su valor legal o intrínseco y como unidad de cuenta. También se llama moneda a la divisa de curso legal de un Estado. La ciencia que estudia las monedas se denomina Numismática."
De l'article "Moneda" de la Wikipedia
No obstant un anàlisi més mundà de les monedes ens faría caure tard o d'hora en les representacions que s'hi troben en aquestes. I com a principi general trobaríem que aquestes representacions posen en circulació unes idees sobre la identitat comuna del grup o societat que les empren. No obstant, les persones i la iconologia que s'hi troben acostumen a ser representatives d'un o d'uns grups socials concrets dins d'aquestes societats; de l'aristócràcia, académics, líders polítics, militars o artistes representatius de la nació i en genaral d'aquelles classes socials dirigents en el camp de l'economía, la política o la cultura. Es postula així, a través de la moneda una idea del grup, dictaminada pels valors de les seves élits.
Annexe: IMMIGRACIÓ ESPANYOLA A CATALUNYA DURANT ELS SEGLES XIX i XX
Durant el període 1875-1898, Catalunya va experimentar un augment de població i de l'economia en general. L'augment demogràfic al Principat va ser superior que a la resta de l'estat, i gairebé igual que als diferents països europeus, ja que Catalunya va començar a rebre molts immigrants de diverses regions d'Espanya, fet que va provocar la disposició de més capital humà per les indústries catalanes. La indústria catalana va créixer poc a poc fins arribar a tenir més importància econòmica que l'agricultura, contràriament d'Espanya .
(...)Durant el període 1898-1936, la població catalana va augmentar molt. El 1900 la població a Catalunya era de gairebé 2 milions i al 1930 la població passava dels 3 milions, aquest fenomen es va veure sobretot en la ciutat de Barcelona que va ser la primera ciutat de l'estat espanyol que va passar d'un milió d'habitants el 1930. Això va suposar que Barcelona s'annexés als pobles del voltant com Sarrià, el Poble Sec, Sant Andreu, etc. Que avui en dia, són barris barcelonins. El pulmó industrial va concentrar-se a Sant Martí i també va esdevenir molt important el port de Barcelona en l'àmbit comercial de la ciutat.El creixement de la població catalana no va ser gràcies a la fecunditat catalana, que va baixar respecte dècades anteriors, sinó gràcies a la immigració que arribava d'Espanya, la millora de l'atenció mèdica a la població i l 'augment de la pràctica de la higiene en la societat.
(...)L'any 1953, Espanya va començar a (re)obrir el seu mercat i va començar a permetre un comerç exterior. (...) A Catalunya va ser l'època que moltes multinacionals gràcies a l'obertura de mercat van instal·lar-se en la perifèria i va donar el naixement del anomenat "cinturó roig", aquestes multinacionals moltes fabricaven béns amb metall i aquesta expansió de la indústria metal·lúrgica, química i especialitzada va contrastar amb l'inici de la crisi del tèxtil.
Aquestes noves inversions estrangeres van comportar una reducció brutal de l'atur a Catalunya i també en part a la resta d'Espanya amb la creació de nous pols industrials, però això no va impedir que prop de 1 milió d'espanyols immigressin des de la dècada del 60 als 70 a Catalunya per buscar feina i modifiquessin la societat catalana amb el mestissatge. Les causes d'aquest gran creixement industrial i econòmic a Catalunya van ser:
La inversió estrangera va ser molt elevada, com a conseqüència dels baixos salaris que rebien els obrers, de la inexistència de sindicats i de l'especialització dels obrers catalans.
El gran nombre d'ocupació va requerir l'arribada massiva de molts immigrants andalusos que sense ells, segurament la implantació de les noves empreses, moltes multinacionals, no hagués set possible. (...)
(...)En l'àmbit demogràfic, des de 1980 a l'actualitat la població catalana, s'ha envellit molt i ha entrat definitivament en una fase estacionaria baixa, encara que la població ha crescut gràcies a l'arribada de nous immigrants que han permès que actualment la població catalana estigui aproximadament en els 7 milions d'habitants.
De l'article a la Viquipédia "Història econòmica de Catalunya".
(No s'han trobat entrades per a "Immigració Espanyola a Catalunya", ni "Immigració Española a Catalunya," ni informació més o igual de desenvolupada en els articles "Història de Catalunya" o "Història de Barcelona" o similars).
La inversió estrangera va ser molt elevada, com a conseqüència dels baixos salaris que rebien els obrers, de la inexistència de sindicats i de l'especialització dels obrers catalans.
El gran nombre d'ocupació va requerir l'arribada massiva de molts immigrants andalusos que sense ells, segurament la implantació de les noves empreses, moltes multinacionals, no hagués set possible. (...)
(...)En l'àmbit demogràfic, des de 1980 a l'actualitat la població catalana, s'ha envellit molt i ha entrat definitivament en una fase estacionaria baixa, encara que la població ha crescut gràcies a l'arribada de nous immigrants que han permès que actualment la població catalana estigui aproximadament en els 7 milions d'habitants.
De l'article a la Viquipédia "Història econòmica de Catalunya".
(No s'han trobat entrades per a "Immigració Espanyola a Catalunya", ni "Immigració Española a Catalunya," ni informació més o igual de desenvolupada en els articles "Història de Catalunya" o "Història de Barcelona" o similars).
Annexe; Barcelona, epicentre de la música pop en castellà.
El 28 de diciembre de 1958, un par de chavales entraron en los estudios de Radio Barcelona para cambiar la historia de la música popular en España. Bautizados como El Dúo Dinámico por un locutor que prefirió traducir el nombre original al castellano, la cultura pop-rock daba sus primeros pasos en un país en construcción, una cultura que daría a los jóvenes una identidad hasta entonces inexistente. Barcelona fue la ciudad española donde el rock and roll y la cultura pop se asentaron con más fuerza.
Los Pájaros Locos fue la primera banda en grabar, en 1959. Luego vendrían Los Sirex, Los Munstang, Alex y los Finders, Lone Star, Los Salvajes, Gatos Negros, Cheyenes, entre otros. Todos ellos escribieron las mejores páginas del rock y pop cantado en castellano en tiempos de censura y represión. Su actitud y pose hicieron que los sonidos y tendencias venidos de fuera de nuestras fronteras tuvieran un eco inmediato.
De l'article "Feliz Cumpleaños" de José María Sanz BeltránPublicat a "el Periódico" el 13-4-2009.
Annexe; La "Movida" de Barcelona
Barcelona, 1977. Se celebran las Jornadas Libertarias; las Ramblas son el centro del mundo; jóvenes de todo el país vienen a empaparse de libertad; los chiruqueros pasean sus banderas nacionalistas, las feministas sus banderas violetas. Nosotros, los chicos del cuero negro, soñamos con noches de promiscuidad y lujuria bajo los neones y con música de Lou Reed.
Gay and Company, la tienda de la calle Hospital, 94, es nuestro checkpoint charly, decoración art-déco e imágenes de cine mudo, carteles de los Flamin Groovies y The Doors. (...)
Lo veo pasar, a veces estoico y a veces huraño. Es el jefe, el hombre que ha traído a los Stones a España y ha puesto a Barcelona en el circuito europeo de conciertos. Editor de la mítica Disco Express, donde escribieron Jesús Ordovás, Diego Manrique, Jordi Sierra i Fabra, Jiménez Losantos, Quim Monzó, Santiago Auserón, entre otros; donde Mariscal y Gallardo y Mediavilla publicaron sus primeras tiras gráficas. A Gay Mercader la leyenda le precede: sobrino del asesino de Trotsky y ahijado de la bellísima actriz María Mercader, llegó de París tocado con un sombrero negro de plumas y lentejuelas. Se sabe de sus nocturnidades con los Rolling Stones y dicen que Patti Smith le llama su alma gemela. (...)
De l'article "Su Satànica Majestad Gay Mercader" de José María Sanz BeltránPublicat a "el Periódico" el 1-2-2010.
(...) eso fuimos nosotros: individualistas, transgresores, hedonistas y algo peor: gente sin compromiso político aparente. Los hippies y sus aquelarres nos parecían el horror; el nacionalismo, el terror, y las discusiones de maoístas y trotskistas, un coñazo. Para nosotros, la vida urbana, cosmopolita, llena de tentaciones y nocturnidad, era el mundo. El país vivía entre ruido de sables y el terrorismo de ETA. El mundo, la crisis del petróleo. Así que nos dedicamos a vivir con intensidad suicida. No confiábamos en el futuro: nadie nos había dicho que lo tuviéramos.
Pese a que las cartas estaban marcadas, nos subimos al escenario. Fuimos la primera generación que, a través del pop, el rock o el punk, escribió sin censuras, reflejando su realidad. Jamás pensamos en acceder al poder ni influir en él. (...)
No importaba el día siguiente. Aun así, algunos logramos destacar, pese a que los medios seguían mostrando una España o casposa o vestida de pana. Conectamos con un público que sentía que nuestras canciones eran el reflejo de sus miedos y desesperanzas. Los guardianes de la moral social y política respondieron. Ellos, tan comprometidos con el negocio de la democracia, nos vieron como su némesis. (...)
De l'article "La Culpa fué del Chachachà" de José María Sanz BeltránPublicat a "el Periódico" el 14-9-2009.
Nota de l'Autor: Degut a la falta de fonts divulgades sobre la "Movida" Barcelonesa i el context cultural d´aquells anys a la ciutat, m'he hagut de remetre als propis articles que el propi "Loquillo" escriu a "El Periódico".